LA NIT I EL DIA

Els titulars de la premsa són un món. Mereixen una secció pròpia dins aquest blog. I és que contínuament apreciem com els rotatius veuen les notícies des de prismes molt diferents i, d’entrada, ja ho manifesten al titular. S’aferren a la interpretació per navegar cap allà on més els convé. I el rumb que emprenen els delata.

No fa pas massa, el 14 d’abril d’enguany, La Razón titulava: “Rajoy propone 12 grandes mesuras contra la crisis“. El mateix dia Público deia a la portada: “Rajoy presenta un plan anticrisis con una sola medida contra el paro“. Podríem definir-ho com la nit i el dia, oi?

A l’interior de la notícia, els raonen. La Razón defensa la feina feta pel Partit Popular durant el mateix dia que el Partit Socialista es feia una “sobredosis de fotos” mentre donava relleu a un grapat de ministres. D’altra banda es vanagloriava del pla d’austeritat i la reestructuració financera que Mariano Rajoy havia presentat. Però on eren les 12 mesures que esmentava el titular i que ens havíen de salvar? Potser se les havien deixat? O potser es tracta d’una fórmula secreta com la de la Coca-Cola i no es poden revelar? Un cop que teníem les solucions per salvar el context econòmic no les esmenten! Quin fallo! Però vejam què diu Público…

El diari de Mediapro afirma que Rajoy no té cap recepta contra la crisi. Què curiós, tot el contrari de La Razón. A les dues pàgines que hi dedica subratlla que el líder del PP hi ha inclòs mesures que no són de caire econòmic, com la reforma de la llei d’educació o la reforma e la llei d’estrangeria. A més, asseguren que la única mesura aplicable per fer ressorgir l’economia és “la rebaixa selectiva de les cotitzacions socials però que en cap cas explica com mantenir la despesa pública amb menys recaptació d’impostos”, per tant, l’acaben descartant. Per acabar, afirmen que el que ha presentat és un refregit d’antigues propostes que en el seu dia van ser descartades pel Congrés dels diputats.

Amb aquest exemple veiem que cada rotatiu enfoca les notícies cap on els convé. Cap a la ideologia que defensen. Cap al que diuen els seus estaments. Cap a la posició que el grup de comunicació que hi ha al darrera vol defensar. I amb només el titular es delaten. Això, però, comporta un nombre de lectors habituals. Uns compradors fidels que sempre troben escrit allò que volen llegir. Però si t’informes amb més d’un diari (definició correcte d’informar-se pel fet de disposar de dos punts de vista diferents, o més, que t’ajuden a comprendre millor “la realitat”) pots comprovar fins a quin punt poden ser tendenciosos i els interessos que hi pot haver al darrere. A partir d’aquí es podria obrir un debat sobre si això és correcte o no. Si el que genera és una tergiversació de la realitat o no. Però, de fet, no seria un debat gaire novedós. A més, és un fet que tots coneixem. Per això, quan veiem aquests titulars val més prendre-s’ho en conya i amb naturalitat. Perquè riure de tant en tant amb la “premsa seria” és bo. Això fa que momentàniament, puguem oblidar els problemes econòmics que realment ens afecten i que la premsa ens recorda constantment.

ENQUESTES I MITJANS DE COMUNICACIÓ

Les persones que s’informen a través dels mitjans de comunicació es veuen envaïdes per resultats d’enquestes sobre múltiples temes. Apareixen cada cop amb més nombre i amb més freqüència. I és que, aquestes, són una tècnica d’investigació “relativament senzilla” per esbrinar la posició de l’opinió pública sobre qualsevol tema. Però costa molt que es facin correctament.

Els pioners van ser els partits polítics. Fa relativament poc temps van començar a fer-les servir abans i durant de les campanyes electorals donada la seva gran capacitat predictiva. Els equips dels partits polítics les empraven per afinar el seu treball, orientant les decisions que prenien en base als resultats els qüestionaris. Avui són imprescindibles, tant per ells, com per l’opinió pública o els mitjans de comunicació.

L’opinió pública participa amb l’obtenció dels resultats, en segueix les conclusions per saber cap on van els trets i també les utilitza per formar-se una opinió.

Pels mitjans de comunicació són una font inesgotable per emplenar pàgines o minuts. Són presents a totes les seccions: internacional, política, societat, economia, esports etc. Normalment surten publicades com a notícies enquestes realitzades per organismes públics, com per exemple el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). També les utilitzen per indagar sobre dades d’audiències. Per fer-ho han de contactar amb empreses privades com per exemple l’ Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC) o Nielsen.

L’evolució de les enquestes ha arribat de la mà de l’era digital. Els mitjans de comunicació, amb l’afany de generar empatia per fidelitzar “els seus consumidors”, han cregut convenient crear qüestionaris des dels seus portals d’internet sobre temes referents a l’actualitat. Un exemple n’és “El Contador” de La Vanguardia.

 

Les enquestes, com he dit, són una tècnica “relativament senzilla” d’investigació. I he dit “relativament senzilla” perquè és complicat fer un bon qüestionari. Estudien assumptes complexos mitjançant preguntes simples. S’ha de tenir molt en compte la formulació de la pregunta i la formulació de la resposta, entre moltes altres coses.

En el cas que ens ocupa (el de la foto) hi pot haver malentesos. A la pregunta “Creu que la sanció que el Comitè de Competició ha posat a Pepe és adequada?” l’àmplia majoria de la gent (70%) ha contestat que no. Però, per què no hi estan d’acord? Consideren que deu partits són una exageració o que són pocs? Aquesta resposta engloba dues posicions totalment diferents: els que veuen una salvatjada l’entrada comesa per Pepe contra el Getafe i haguessin considerat una sanció superior, i els madridistes que consideren que tot és culpa de la conxorxa dels àrbitres i el F.C.Barcelona per fer que el Reial Madrid no guanyi la lliga enguany.

Si s’hagués optat per: “Creu que la sanció que el Comitè de Competició ha posat a Pepe és adequada? A. Són masses partits B. És adequada C. Són pocs partits”  o ” Amb quants partits haurien d’haver sancionat a Pepe? A. Menys de 10 B. Ja està bé amb 10 partits C. Més de deu.”, per exemple, hagués quedat més clar.

EL PERIODISME ESPORTIU (I)

És diumenge. Em llevo tard. Amb la parsimònia encenc l’ordinador i em disposo a fer una ullada a les portades dels diaris esportius. Tinc un cert interès per saber-ne els titulars ja que ahir va començar la primera de tres jornades de la Lliga BBVA que “han de decidir el campió”. Els aspirants: el Futbol Club Barcelona i el Reial Madrid. Separats per només sis punts i amb un estil de joc incomparable, van jugar ahir els seus respectius partits. Tots dos van guanyar per la mínima a domicili.

Al mirar el titular de la portada del Marca no em sorprenc. En un acte de realisme, hi posa que tot i que el Madrid no juga bé, segueix l’estela del líder, el Barça. Fins aquí tot correcte. Ara bé, quan es refereix a la victòria dels blaugrana titula “Notícia: El Barça guanya amb l’àrbitre en contra”.

Després d’obrir la caixa dels trons el cap de setmana passat amb el titular “Campió per decret?” tot continua. Arrel de la victòria dels homes de Pep Guardiola davant del Recreativo de Huelva, el rotatiu madrileny ho atribuïa als favors arbitrals. Esbossava, en un afany d’explicar la veritat i res més que la veritat, totes les ocasions del partit on hi havia hagut favoritismes. Aquesta portada ha portat cua durant tota la setmana generant debats i rèpliques per part dels mitjans de comunicació. Avui mateix El Mundo Deportivo destacava una notícia fent referència als blancs on deia: “Subcampions per decret”.   

Els mitjans de comunicació madrilenys són conscients que el seu equip està trencat, no té mossegada i provoca somnolència (ahir ho van demostrar sobre la gespa del Nuevo Colombino). Però han de vendre diaris cada dia. I per fer-ho han d’emprar titulars sensacionalistes que alimentin les passions dels aficionats. Han de contagiar-los optimisme cap al seu equip i despertar-los les ires vers l’equip rival. Només d’aquesta manera aconseguiran que una mà n’estiri un exeplar d’un quiosc.

L’ombudsman dels mitjans de comunicació

Benvinguts/des!

Aquest bloc veu la llum per motius acadèmics. Hi escriuré amb una certa regularitat comentaris sobre el tractament periodístic de l’actualitat als mitjans de comunicació o impressions i reflexions sobre esdeveniments d’interès informatiu.

El nom del bloc correspon a la figura d’un personatge que va nèixer a Suècia a principis del segle XIX. L’ombudsman, que en suec significa defensor del poble, describia a un funcionari designat pel govern que s’encarregava d’esbrinar les queixes que tenien els treballadors de l’administració pública amb la finalitat de solucionar-les. Dos segles després, moltes empreses compten amb aquesta figura per acostar la realitat dels treballadors o clients als directius amb la mateixa finalitat: solucionar problemes.  

La tasca que realitzaré s’assembla a la de l’ombudsman ja que faré d’intermediari entre els MdC i les persones que vulguin gastar el seu preuat temps passant per aquí.

El bloc estarà a la xarxa com a mínim tres mesos (durada estipulada de l’assignatura “Seminari d’Anàlisi de l’Actualitat”). Qui sap si es mantindrà en actiu un cop acabada l’assignatura  o caura a l’oblit com molts altres blocs que es fan i es desfan.